Inseparables

/
71 views

Ens trobem en territoris alemanys l’any 1918, a finals de la Primera Guerra Mundial, concretament en l’“Ofensiva dels 100 Dies”, quan les forces de la Gran Bretanya i França van llançar un fort atac que serviria per fer molt de mal a Alemanya. En aquesta situació Elisabeth, mare de dos fills bessons, es trobava perduda pel paisatge desolador que la guerra havia deixat al seu pas, buscant al seu fill de dos anys Màrio, el qual havia perdut quan fugien de la seua casa per l’atac patit.

Màrio, sense adonar-se’n, s’havia perdut en aquell mar de sang. Per sort per a ell, un soldat francés el va trobar i va decidir cuidar-lo fins trobar els seus vertaders pares, però aquell moment tan desitjat per Elisabeth i aquell bon soldat francés, mai va arribar.

–Mamà, on està Màrio? –preguntava el seu germà Arnold desconcertat.

–Se n’ha hagut d’anar uns dies, però tornarà –contestava ella amb l’esperança de poder trobar-lo al més aviat possible.

Van passar els anys i, per molt que Elisabeth es va esforçar a trobar el seu fill perdut durant la Gran Guerra, no va aconseguir res més que l’amor del seu altre fill, idèntic a Màrio, qui es va criar amb la idea que tenia un germà bessó del qual sols recordava el nom (fet que no li serviria de molt) i el seu paregut físic.

Van ser anys durs per a la família, que no alçava el cap. Amb la derrota d’Alemanya a la guerra, el país va sofrir una forta crisi econòmica que duraria fins el nomenamet de Hitler com a cap de l’Estat. Aquest home va aconseguir amb els seus arguments crear un sentiment de venjança a Alemanya per tots els patiments de la guerra i va ser el principal culpable de la guerra que vindria més endavant.

El 1939, els alemanys van començar a perseguir els jueus de tota Europa i a tancar-los en camps de concentració per després assassinar-los. Arnold, com a bon ciutadà alemany, va formar part dels molts soldats que treballaven en aquests camps, i es va fer càrrec de les càmeres de gas que tant de mal van fer. Per a ell, el que estava fent era una bona acció per al seu país, estava ajudant a realçar el poder alemany al món i estava ajudant a moltes famílies alemanyes com la seua a eixir de la crisi en la qual es veien immersos. Quan se sentia malament pel que feia recordava les paraules de la seua anciana mare: “Ves amb cura i fes d’Alemanya el gran país que sempre ha sigut”, i això pensava ell que feia.

Per altra banda, Màrio va créixer en una família francesa en què no li va faltar de res amb els anys de prosperitat que van seguir a la guerra en França. El soldat que el va rescatar d’aquella batalla es va convertir en el seu pare adoptiu, i el va voler com si fora el seu pare biològic. El nom de Màrio va canviar al de Frank i la seua religió va passar a ser la jueva.

–Pare, i com em vas rescatar de la guerra? -preguntava ell orgullós de les gestes del seu pare com a soldat.

–Et vaig trobar amagat sota unes runes. Tenies molta por i no volies eixir d’allí, així que vaig haver de colar-me jo entre totes aquelles restes per salvar-te de la guerra –contestava ell recordant aquells desagradables dies.

–Aleshores, jo tinc uns altres pares?

–Sí, fill meu, i probablement estarien molt tristos d’haver-te perdut.

–Voldria saber jo qui són per tal de conèixer d’on vinc –desitjava amb tot el seu cor.

–Jo vaig tractar de donar amb ells, però em va ser impossible – va contestar per tractar de consolar-lo.

Quan va començar la Segona Guerra Mundial, Alemanya va capturar molts jueus francesos, entre ells Frank. Estava confós i no entenia molt bé el per què d’aquella situació. Era un dels centenars de milers de jueus que eren portats a camps de concentració per acabar amb ells. Va veure morir son pare perquè era un home major i dèbil que no aprofitava als nazis i, de sa mare, de qui no va tornar a saber res. A ell no el mataven perquè era un home robust que els servia de molta ajuda per a fer les feines més dures.

En el camp on es trobava, Frank va fer un gran amic anomenat Robert, amb el qual treballava tot el dia en les tasques més dures, ja que era un home fornit com ell. Un dia, mentre Frank feia la seua feina, Robert va patir un giró de peu i no va poder acabar la seua tasca. Un soldat que per allí passava li va dir:

–Eh, tu! Com és que no estàs treballant?

–No puc més, m’ he girat el peu i no em puc moure –va contestar quasi plorant.

–Això no són més que excuses! Vinga a treballar!

Robert ho va intentar de nou sota la mirada d’aquell soldat nazi i la del seu company Frank, que estava d’allò més preocupat pel seu bon amic. Es va aixecar, però no va poder amb el dolor i va tornar a caure rendit als peus del seu amic. Frank va tractar d’alçar-lo però el soldat nazi el va espentar i es va endur a Robert a un cantó. Allí, Frank va veure com assassinaven al seu amic d’un tir al cap. Sense pensar-ho dues vegades, es va llançar contra aquell assassí per tractar de matar-lo però, de sobte, van aparéixer més soldats i es va veure obligat a deixar-lo.

Al dia següent, Frank no va ser cridat a treballar. El van tancar en una sala plena de persones ferides i desnodrides i va pensar en la pitjor de les conclusions, anaven a ser assassinats en una càmera de gas.

Van arribar a aquell lloc amb un ambient fúnebre que s’apoderava dels sentiments dels jueus. Abans d’entrar, Frank va intentar fugir d’allí, però sols li va servir per veure casualment el rostre del responsable de tots aquells assassinats. Quan el va veure no s’ho podia creure, aquell soldat nazi era idèntic a ell. Una còpia del seu rostre va ser l’última imatge que Frank va divisar abans d’entrar en aquella càmera. Aquell soldat alemany era Arnold, qui va veure perfectament com un home que era igual que ell, amb un aspecte més deteriorat, és clar, tractava d’escapar de la pitjor de les morts. Va caure, aleshores, en el compte que aquell jueu era el seu germà bessó que tant havia plorat la seua família.

Un impuls en el cap d’ Arnold li va dur a pensar en tot el mal que estava fent a persones innocents com el seu germà. Tot seguit va parar la sortida del gas, va agafar dues màscares de gas i va entrar a la càmera. Gràcies a la seua força va aconseguir treure el cos inconscient del seu seu germà d’aquella màquina de matar i va deixar escapar a la resta de jueus que encara estaven vius.

Quan Frank va despertar, es va notar el cap mullat i un mareig que ocupava tota la seua atenció. De sobte, va escoltar:

–Has despertat?

Frank es va girar espantat i el que va veure el va deixar bocabadat. Sols va ser capaç d’articular una pregunta:

–Qui ets?

–Sóc Arnold, i crec que sóc el teu germà –va contestar esbossant un mig somriure simpàtic.

–Com que el meu germà? On soc? Jo hauria d’estar mort! –va dir Frank molt nerviós.

–Shh! Ens poden sentir… –es va alçar i va traure el cap per la porta per veure si hi havia algun soldat–. Et contaré la història del meu germà, i si quan acabe vols quedar-te ací, jo et proporcionaré el que necessites per a la teua supervivència. D’acord?

–Està bé –va acceptar.

–En la Primera Guerra Mundial vaig perdre un germà fugint d’una ofensiva que van llançar contra Alemanya. Quan ma mare se’n va adonar, em va deixar en un lloc segur i es va llançar en la teua cerca, però va ser inútil. No va aconseguir trobar-te després de buscar-te durant dies. 25 anys després sé que has estat bé tots aquests anys que la meua família ha patit per tu i, gràcies a aquest sentiment, he decidit que no assassinaré a més innocents en aquesta guerra. Intentaré salvar tots els jueus que puga de la mort i faré tot el que estiga en les meues mans per a fer la seua vida, així com la teua, un poc més fàcil. Bé, què em dius?

–Mon pare em va trobar en la guerra, jo estava sol i tenia molta por, segons m’ha contat. Sempre he sigut jueu i mai deixaré de ser-ho. Estic d’ acord amb tu –es va alçar–. Junts salvarem tots els jueus que puguem.

Els dos germans van idear un pla que es basava en ajudar als presos, l’un entre ells i l’altre entre els enemics. Així van passar mesos fins que un dia va arribar als oïts d’Arnold que les forces enemigues estaven a punt de guanyar la guerra. Quan Frank ho va sentir es va alegrar molt d’aquella notícia, però va caure en una idea que el va preocupar:

–I tu, què faràs?

–He parlat amb els meus companys, i si els aliats són més forts ens rendirem pacíficament.

–Però us agafaran presos!

–No m’importa, m’ho meresc. He fet mal a molta gent innocent.

–Vull que sàpigues que em sent molt orgullós de ser el teu germà –es va alçar i li va donar una abraçada–. Ves amb cura, germà.

Els dos germans es van fondre en una sentida abraçada.

Setmanes després els aliats van guanyar el terreny del camp de concentració on es trobaven. Frank va tractar de trobar al seu germà entre els cadàvers alemanys que ja es trobaven al sòl. No el va trobar. Des que va eixir d’aquell camp, Frank va viure amb l’esperança que el seu germà seguia viu de la mateixa manera que Arnold va viure amb eixa esperança 25 anys de la seua vida.

Irene Ribera. Relat seleccionat en la fase comarcal del Premi Sambori 2020.

Redactor Junior

close

El més recent

El piano

Tinc tecles blanques i negres i si vius al carrer de l’Horta de segur que sempre

Terratrèmol a Granada

Diversos terratrèmols amb una magnitud superior als 4,4 graus en l’escala Richter s’han sentit en les darreres