El piano

/
7 views

Tinc tecles blanques i negres i si vius al carrer de l’Horta de segur que sempre m’escoltaràs cantar. Per si no ho sabies, sóc un piano.

Visc a l’habitació de Laura, una xiqueta de deu anys elegant i amb un do especial per a tocar el piano. Té una llarga llista de familiars músics però ningú em fa sentir tan especial com ella. Toca amb una delicadesa i majestuositat impressionants. Quan em fa sonar em du a un altre món, és una sensació com d’estar en un somni plaenter del que mai despertes.

Laura és una xiqueta molt independent, forta, amable i honesta. Ha sigut sempre educada amb els valors del seu avi ja que els seus pares sempre estan de viatge per treball. La música per a Laura sempre ha sigut una via d’escapament de la seua soledat. Les seues llàgrimes han netejat les meues tecles tantes voltes que he perdut el compte. Amb mi s’oblida dels seus problemes quan em fa sonar. És un privilegi que algú t’òbriga el seu cor en busca de refugi i serenitat.

El seu pare, Joan, també és molt bon músic, es va formar envoltat de grans pianistes italians, però s’ho creu molt. Per això, a voltes, quan ens visita bloquege alguna tecla per a fastiguejar-lo.

La seua mare és cantant d’òpera i es varen conèixer al Liceu de Barcelona. M’utilitza per a calfar la gola. Canta com els àngels però és molt bèstia, ja m’han hagut de dur a arreglar més d’un cop per culpa seua. I crec que alguna vegada li ha passat pel cap canviar-me per un piano nou i més gran, però Laura sempre ha eixit en defensa meua.

L’únic de la família que em fa sentir com Laura és el seu avi Enric. Ell va ser qui em donà l’oportunitat de sonar. Sempre ha tingut molta cura de mi i ha estat atent a les meues necessitats. Que si les cordes, els pedals, les tecles…

És un gran pianista, les improvisacions de quan era jove eren brutals. Ara el veig ben poc perquè és molt major i li costa moure’s. Però quan ve a tocar una obra, de vegades li ajude perquè no senta que perd qualitats i que segueix sent el mateix músic de sempre.

La meua història amb la família de Laura va començar fa molts anys a un vell magatzem, on m’havien oblidat els meus antics amos. Per a ells, jo era un moble més d’un ostentós saló on amagàven la ignorància del classisme.

L’avi de Laura no només era un jove criat que rebia un sou mediocre per a poder mantindre la seua família, sinó que en secret era un amant de la música com mai ho havia sigut ningú. Recorde la seua primera carícia, tremolosa, amb por, però a la mateixa volta amb curiositat, curiositat per descobrir un nou món, una nova vida i una nova forma d’expressar-se. A partir d’aquell dia em visitava totes les nits, em confessava els seus més íntims secrets a través de les melodies que interpretava i em feia sentir volgut i estimat per primera volta. Ell sanava a poc a poc les meues ferides.

Enric va treballar dia i nit durant molts anys per a aconseguir els diners per a comprar-me i alliberar-me d’aquell magatzem on la tristesa s’apoderava de mi. Amb molta paciència i dedicació, tornava a sonar com abans. Ara ja no era un moble més, sinó que formava part de la família.

L’avi de Laura es va adonar que la seua passió a part de tocar el piano també era compartir amb les persones eixe fort sentiment que tenia cap a la música. Per això, després de molt de sacrifici i treball, es va convertir en un famós mestre i va recórrer el món com a artista convidat a gales i esdeveniments importants.

Hem passat una vida junts i estem els dos molt vellets. Em fa por pensar que la mort se’l puga dur silenciosament demà sense dir-me adéu amb una carícia com quan ens coneguérem. Cada vegada que em tocava les meues cordes s’estremien. La por, el seu dolor i les seues emocions passaven a ser-ne les meues creant un vincle molt especial que ningú mai no podrà trencar.

El temps corre al meu voltant, Laura va creixent i s’està convertint en una gran pianista. Sé que prompte abandonarà la llar per a viure els seus somnis deixant enrrere la infantesa i el seu estimat avi. Mentrestant, jo continuaré ací com sempre, mirant la vida passar i esperant que algú més em torne a fer sentir.

Quan estic a soles m’agrada interpretar obres de Beethoven, Bach i d’alguns altres grans músics, i recordar així les mans del vell i de la xiqueta en les meues tecles…

Recorda, si passeges pel carrer de l’Horta, atura’t, de segur que sents un so encisador que t’embolcallarà. Són les meues tecles al compàs del pas del temps, para’t, escolta i gaudeix amb mi.

Relat seleccionat en la fase comarcal del Premi Sambori 2020.

Redactor Junior

close

El més recent

Inseparables

Ens trobem en territoris alemanys l’any 1918, a finals de la Primera Guerra Mundial, concretament en

Terratrèmol a Granada

Diversos terratrèmols amb una magnitud superior als 4,4 graus en l’escala Richter s’han sentit en les darreres